Estimada família ja tornem a ser aquí! Això de fer el blog a vegades és més complicat del que sembla pel fet de que l’internet és tot un kaos..hehe, però ja està, aconseguit de nou!Estem a Malàisia i...
...la diversitat marina d’aquestes illes ens ha captivat, una riquesa de fauna a peu de platja increible. Tenim davant dels nostres ulls una nova realitat marina brutal que motiva a passar més hores a dintre que fora de l’aigua. Només fent snorkel pel nostre compte hem vist taurons petits i super aprop de la platja, molts peixos de mil colors, anèmones amb els seus nemos, corall... i també tortugues marines. Molt especial! I el millor de tot és que va ser gratuït sense haver de pagar un dineral, una passada!
 | |
| Goita'l és peix o ocell?¿?!!!...heheheeee |
A Malàisia ens hem sentit molt bé amb la gent, sempre somriuen i volen que te’n vagis content. Sent un país musulmà i molt respectuós amb els de fora i la seva “religió”, en cap moment ens hem sentit atabalats o obligats a seguir les seves lleis. De fet molt hospitalaris, ens van convidar a dinar l’últim dia de celebració del Ramadan en un dels restaurants de l’illa que van fer bufet lliure per a qui volgués, tot de dinars tradicionals Malaios...mmmm....molt bons. Així que ens acomiadem de Malàisia amb molt bon sabor de boca i marxem cap a l’Índia ben contents d’haver parat per aquestes terres encara que sigui deu dies. Tornarem! Encantadors de serps, atrapadors de somnis, nens interiors, bruixes transformadores, mags de llum, terra de sabors, aigua sagrada, aire de companyia, fogueres de saviesa…Univers Infinit d’Amor…Somiatruites viatjant l’Índia!
Aquí a l’Índia “els Somiatruites” es lleven de cop. Sona la campana sagrada de la vida ….diiiing, daaaangg…i, ulls oberts. Sí o sí amunt! Uuuaaaa!! Quanta llum entra per la finestra!!! Sí, tota la llum. La llum que ensenya tots els colors dels vestits dels Saris, dels carrers ,de les cases i barraques. La mateixa llum que fa sonar i mostra els moviments dels carrers plens de vida, de trànsit. La mateixa llum que contrasta la pobresa i la riquesa l’una davant de l’altra. La mateixa llum gratificant dels somriures radiants plens de simpatia, mirades de sorpresa o curiositat, i mirades de desigualtat social. És tanta la llum que ens mostra la màgia com la llum que ens prepara per veure la realitat “menys màgica”. Una sense l’altra no serien. Podríem dir que dels llocs de món que hem estat caminant, l’Índia, la sentim L’ÚNICA, no n’hem trobat cap altre lloc igual, cap semblança amb cap altre racó. Ella et transforma, et posa a lloc, tan si n’ets conscient com si no i…auu!!! Aquesta terra la vius amb els cinc sentits a flor de pell.
Arribem a Calcuta el 3 de setembre i després de la tranquil·litat de Malàisia i de les seves illes...quina aterrissada en el kaos i rebombori!!! La ciutat de Calcuta la vam voltar 3 dies, amb barca, bus i metro. Vam caminar per barris obrers que ens van agradar molt, on fan les figures dels “santuaris”, els instruments, i vàrem visitar un parell de temples, a part de mercats inacabables.
Passem uns dies junts a Varanassi amb la Montserrat . Ella estava fent el seu trek pel nord de l’Índia i vam muntar una trobada sagrada en terres del Ganges. Dormim en una casa d’una família índia on lloguen habitacions i que hi viu un amic de la Montserrat, molt bon lloc. Per cert, acabem fent unes classes de Taules Índies (instrument de percussió) amb l’amo de la casa. Ha sigut una bona idea fer-les i continuarem buscant més classes per internet quan tornem!
La Glòria va venir de Sant Celoni el 12 de setembre i...ostres quina sorpresa que ens va portar!!! Un gran home, en Sergi, li va donar uns paquets de pernil del BO BO i llangonissa i ens els vam menjar amb unes ganes..heheee..vam fer un sopar a la catalana a l’India, a l’Assi Ghat amb el Ganges a sota. Com en sabem!!!
Després de passar uns bons dies per Varanasi amb molta calor, la Montserrat marxa cap a Madrid i els Somiatruites i el nou fitxatge del Montseny, la Glòria, agafem carretera i manta per creuar a terres Nepalis a dalt d’un bus. 16 hores..tela marinera! I...aquí estem.Una de les millors maneras de conèixer el Nepal és fent un trekking, com no!!
És un país que per la seva ubicació i la majestuositat de les seves muntanyes, convida a endinsar-se pels seus preciosos paissatges, i empapar-se d'una natura pura i d’un estil de vida rural adaptat completament a l'alta muntanya (portejadors, mules, escales, camps amb pendents vertiginoses…) i està clar que actualment adaptat totalment al turisme, tot i que han mantingut molt la seva manera de fer al marge de la gran afluència de turistes que trepitgen aquestes terres cada any.Hi ha infinitat de possibilitats de trekkings, per tots els gustos, dies i dificultats.
Els dos principals i més accessibles a tots els públics, “fàcils”, són el camp base de l’ Everest i el camp base de l’ Annapurna.
Nosaltres vam optar per el Camp Base de l’Annapurna, uns 8-10 dies en principi.La nostre primera destinació a Nepal va ser la ciutat de Pokhara, ciutat que voreja un preciós llac, tranquil.la i molt agradable, sobretot després de venir de Varanasi, jeje.
Vam estar 4 dies situant-nos una mica, anant amb barqueta pel llac, fent alguna capbussada i informant-nos una mica del trekking.
Després d'unes compres a preus quasi regalats de roba de muntanya (capelines, samarretes, pantalons, maleta petita,cantimplora…), tenir clara la ruta que havíem de fer per arribar al camp base de l’Annapurna i decidir que no agafaríem ni guia ni portejadors , el dia 20 de Setembre començem l’expedició,jeje. A dalt hi falta gent!
Anem fins a Nayapul amb un taxi, poble on s’inicia el trekking.Sabíem més o menys els pobles on havíem de parar per fer una mitjana de 6 hores al dia, eren uns 10 dies i s’havia de reservar una mica de forces, a més a més els dos primers dies ens van dir que eren bastant de pujada i baixada i…així va ser. La resta de dies no ho teniem tan clar.
El primer dia vam arribar fins a Gandruk, després de fer 8852 escales i la pluja de companya incansable, això sí, gaudint d'uns poblets encantadors i un entorn privilegiat.
L’endemà ens dirigim cap a Chhomrong ,unes 6 hores, amb una baixada d'uns 500 metres de cop fins arribar al riu i després torna-hi cap amunt per unes pendents i escales que feien caminar a un ritme de meditació constant, i les gotes de suor pasejant per tot el cos.
 |
| Machhapuchhere |
És un lloc privilegiat per les vistes de l'Annapurna Sud i el Sagrat Machhapuchhere (muntanya que al considerar-se sagrada ningú l’ha pogut escalar perquè està prohibit).
Aquí vam poder contemplar, amb el permís de les boires, per primera vegada les dimensions d’aquestes impactants muntanyes.
 |
| Vistes desde Chhomrong |
Després d'un bon esmorzar ,començem baixant per les inacabables escales del poble, arribem fins el riu i, després de creuar un pontet molt bonic, com no, toca tornar a enfilar amunt fins arribar a Dobhan on passem la tercera nit. 
 |
| Dobhan |
Dobhan ja es troba a 2600m, i a partir d’ara l’alçada ja comença a jugar un paper important.
Al matí s’aixeca bastant clar, i podem veure el Machhapuchhere.
Començem a caminar fins a Deurali, poblet a 3200m on havíem de fer nit, però després de fer una sopa d’all (va molt bé pel mal d’alçada ja que dilueix la sang), ens sentiem bé, i com que ens quedaven bastantes hores de llum, vam decidir de anar fins el camp base del Machhapuchhere a 3.700 m.
Era una caminada molt bonica, passant per la vall, amb una pujada lenta i meditativa, amb l’alçada que ja es començava a sentir en el cos i l’energia d’aquestes muntanyes que ja movien emocions i pensaments d'unitat i connexió amb el tot i el res.
Arribem al camp base del Machhapuchhere amb boira, fem un bon soparet i quasi sense parar de riure (això de l’alçada sembla que emborratxi,hehee) fem l'última nit abans d’arribar al camp base.
El dia s’aixeca amb pluja i després d'esperar que la pluja afluixés i ens deixés caminar, enfilem els ultims 400 metres per arribar al camp base.
La boira ens va acompanyar i després de 2 hores arribem al Camp Base de l’ Annapurna (4130m)!!!
No teniem la sort de veure tot el que ens envoltava.
A la tarda vam veure l’Annapurna Sud i el Machhapuchere que ens ha acompanyat sempre però el gran Annapurna (8090m) no es deixava veure.
Veiem una part però no tot, així que vam decidir fer nit al camp base per veure si teniem sort al matí, que deien que era més probable que s’aclarís, i així poder sentir i veure els grans guardians del món.
Passem la nit amb bastant fred, i de bon matí el temps no havia canviat gaire, una mica millor però l’Annapura seguia sense deixar-se veure del tot.
Després de valorar-ho, decidim que ens donem per satisfets,ha estat molt bé haber pogut arribar fins aquí i si no habia de ser no habia de ser,però la satisfacció i el que hem sentit durant tot el camí ja va ser un gran regal. Així que fem unes fotos, deixem la bandera dels senys en el Memorial del Camp Base (els fills del Montseny han deixat una part del germà petit Montseny a la gran germana Annapurna).
Ens esperen moltes escales per continuar meditant ,nous caminets i poblets per conèixer!
Els genolls passen una mica de factura amb tanta baixada, i la pujada de totes les escales de Chhomrong fan decidir en Jordi de fer un dia de descans i les dues expedicionaries, amb ganes de més escales, van fins a Jinuanada, on hi ha una petita piscina d’aigua calenta natural al costat del riu.Després d’aquest dia una mica més relaxat, de veure desde la terreseta de nou els cims , i de desfer el camí que haviem fet, encarem aquesta part de baixada per un camí diferent del que habíem fet de pujada.
La pròxima destinació és Gorephani.
De Chhomrong anem cap a Chuile, un petit poblet on trobem un bonic mirador amb un lloc privilegiat per passar la nit.
Ja queda només un dia per arribar a Totapani,amb una baixada constant de 2850 m a 1090m i 7 hores.Un final de trekking molt bonic!
Han estat 12 dies de caminar,veure i sentir.
Amb el trekking ja fet, ens quedava, sense saber-ho, la part més “perillosa” de totes, la tornada a Pokhara per unes carreteras que…millor no explicar gaire.
Només dir que el que separa la carretera del riu era un cap d’agulla i que el fang,les roderes de tres pams i que era casi impossible passar dos minibusos junts sense tenir un ..aiiiiii… Tot una experiència del que es pot conisderar una carretera transitable.
Això si que es Extrem!!!!jeje
 |
| Tatopani |
Fins la pròxima famíla!!!!
